Acabo d’arribar d’una de les experiències més doloroses per les quals hem de passar els voluntaris d’aquesta expedició. Començar el diari d’avui de forma formal, em semblaria impropi després del que acabo de viure.Parlo des de l’experiència quan dic que em sento malament per allò que acabo de veure. Veig les cares pàl·lides dels meus companys i entenc perfectament el dolor intern pel que estant passant. Veure famílies de 5 o 6 membres, vivint en aquelles diminutes cases sense finestres, amb sostres a mig fer, amb la incertesa de saber si demà podran menjar o no… O d’aquells que es lleven cada dia sabent que la seva filla de 5 anys pot morir en qualsevol moment per culpa de la sida. Són coses molt doloroses de veure i acceptar, i és que descobrir aquesta realitat en primera persona i quedar-te amb la impotència de no poder canviar el món, et fa desesperar-te i donar-te compte del poc valor que li donem a les coses, ja siguin materials o no.
L’experiència de l’any passat i el canvi de vida que he fet enguany, m’ha permès veure a les famílies amb uns altres ulls. Tot i que és impossible no sentir-te malament per redescobrir la realitat, veig les famílies amb ulls d’il·lusió i agraïment, i és que si no fos por aquestes famílies ara no valoraria la meva vida de la mateixa forma ni faria moltes de les coses de les que faig.
Espero que això serveixi de motivació per seguir intentant canviar una mica més el món.
Guillem
